jueves, 1 de julio de 2010
ELSECRET DE L'ALLIBERCIO
El secret de l'alliberació
Procedència: Col·laborador/a Extret : Saviesa d'un pobre
Ran mateix del bosc, no lluny de l'ermita, s'elevava una fina columna de fum blavós. S'enfilava lleugera i dreta, gens molestada pel ventijol. Esvelta i assossegada, com els grans arbres del bosc, semblava formar part del paisatge.
A fra Lleó, malgrat tot, l'intrigava. Aquell fum no era normal. Qui havia pogut encendre foc tan de matí? Lleó volgué sortir de dubtes. S'avançà, apartà el ramatge dels arbustos i, no més enllà d'un cop de pedra, veié Francesc dempeus, prop del focarró. Què dimonis podia cremar? Notà que s'ajupia, recollia una pinya i la tirava a les flames.
Lleó vacil·là un instant. Després, a poc a poc, s'apropà.
- Pare, què cremes aquí?
- Un cistell - respongué amb naturalitat Francesc.
Lleó mirà més de prop. En efecte, distingí les restes d'un cistell de vímets que acabava de cremar.
- No serà pas el cistell que tenies aquests dies a punt d'enllestir?
- Sí, precisament aquest - respongué Francesc.
- Per què l'has cremat? No havia sortit prou bé? - demanà Lleó tot sorprès.
- Oh, sí, molt bé! Massa bé i tot!
- I, sent així, per què l'has cremat?
- Perquè fa poc, mentre recitàvem tèrcia, m'ha distret fins al punt d'abassegar tota la meva atenció. Era just, doncs, que fent les tornes, el sacrifiqués al Senyor - explicà Francesc -
Lleó es quedà bocabadat. Per més que coneixia Francesc, les seves sortides el sorprenien sempre.
Aquesta vegada, el gest de Francesc li semblà excessivament estrident.
- Pare, no t'entenc. Si havíem de cremar tot el que ens distreu a la pregària, no acabaríem mai més - mussità Lleó passat un instant de silenci.
Francesc no contestà res.
- Tu saps - afegí Lleó - que fra Silvestre hi comptava, amb aquest cistell; el necessitava i l'esperava amb deler
- Si, ho sé - respongué Francesc -. N'hi faré un altre sense tardar. Però aquest l'havia de cremar.
Això era l'important.
El cistell s'havia cremat del tot. Francesc ofegà sota una pedra el que restava de foc. Després, prengué Lleó pel braç i li digué:
- Vine; et diré per què he obrat així.
El portà no lluny d'on eren, a prop d'una renglera de vimeteres. Tallà uns quants vímets i, assegut a terra, començà un altre cistell. Lleó, assegut al seu costat, esperava l'explicació.
- Jo vull treballar amb les meves mans - declarà aleshores Francesc -. I vull també que els altres germans treballin. No pel deler de guanyar diners, sinó per donar exemple i bandejar l'ociositat. No hi ha res tan lamentable com una comunitat sense treball. Però el treball no ho és tot, fra Lleó, no ho resol tot. Pot convertir-se, fins i tot, en un entrebanc seriós per a la llibertat de l'home. I, de fet, s'hi converteix sempre que l'home es deixa acaparar per la seva obra i s'oblida d'adorar Déu vivent i veritable. Per tant, cal que vetllem ardorosament per no extingir en nosaltres l'esperit d'oració. Això és l'important.
- Ho comprenc, pare - digué Lleó - Però no podem pas destruir sempre les nostres obres cada vegada que ens siguin causa de distracció en la pregària.
- Ben cert - replicà Francesc -. L'important és estar disposat a sacrificar-les al Senyor. Només així podem mantenir-nos lliures. Sota l'antiga llei, els homes sacrificaven a Déu les primícies de la collita i dels ramats. No dubtaven gens en desfer-se del millor que tenien. Acomplien un gest d'adoració, però també d'alliberació. L'home afirmava així la seva disponibilitat. Allò que sacrificava eixamplava a l'infinit els seus horitzons. Era aquest el secret de la seva llibertat i de la seva grandesa.
-.Ilustra los valores de este cuento con imágenes
.-Con qué valores te identificas tú?.
.-Crees que estos valores se viven actualmente en nuestra sociedad.?
Procedència: Col·laborador/a Extret : Saviesa d'un pobre
Ran mateix del bosc, no lluny de l'ermita, s'elevava una fina columna de fum blavós. S'enfilava lleugera i dreta, gens molestada pel ventijol. Esvelta i assossegada, com els grans arbres del bosc, semblava formar part del paisatge.
A fra Lleó, malgrat tot, l'intrigava. Aquell fum no era normal. Qui havia pogut encendre foc tan de matí? Lleó volgué sortir de dubtes. S'avançà, apartà el ramatge dels arbustos i, no més enllà d'un cop de pedra, veié Francesc dempeus, prop del focarró. Què dimonis podia cremar? Notà que s'ajupia, recollia una pinya i la tirava a les flames.
Lleó vacil·là un instant. Després, a poc a poc, s'apropà.
- Pare, què cremes aquí?
- Un cistell - respongué amb naturalitat Francesc.
Lleó mirà més de prop. En efecte, distingí les restes d'un cistell de vímets que acabava de cremar.
- No serà pas el cistell que tenies aquests dies a punt d'enllestir?
- Sí, precisament aquest - respongué Francesc.
- Per què l'has cremat? No havia sortit prou bé? - demanà Lleó tot sorprès.
- Oh, sí, molt bé! Massa bé i tot!
- I, sent així, per què l'has cremat?
- Perquè fa poc, mentre recitàvem tèrcia, m'ha distret fins al punt d'abassegar tota la meva atenció. Era just, doncs, que fent les tornes, el sacrifiqués al Senyor - explicà Francesc -
Lleó es quedà bocabadat. Per més que coneixia Francesc, les seves sortides el sorprenien sempre.
Aquesta vegada, el gest de Francesc li semblà excessivament estrident.
- Pare, no t'entenc. Si havíem de cremar tot el que ens distreu a la pregària, no acabaríem mai més - mussità Lleó passat un instant de silenci.
Francesc no contestà res.
- Tu saps - afegí Lleó - que fra Silvestre hi comptava, amb aquest cistell; el necessitava i l'esperava amb deler
- Si, ho sé - respongué Francesc -. N'hi faré un altre sense tardar. Però aquest l'havia de cremar.
Això era l'important.
El cistell s'havia cremat del tot. Francesc ofegà sota una pedra el que restava de foc. Després, prengué Lleó pel braç i li digué:
- Vine; et diré per què he obrat així.
El portà no lluny d'on eren, a prop d'una renglera de vimeteres. Tallà uns quants vímets i, assegut a terra, començà un altre cistell. Lleó, assegut al seu costat, esperava l'explicació.
- Jo vull treballar amb les meves mans - declarà aleshores Francesc -. I vull també que els altres germans treballin. No pel deler de guanyar diners, sinó per donar exemple i bandejar l'ociositat. No hi ha res tan lamentable com una comunitat sense treball. Però el treball no ho és tot, fra Lleó, no ho resol tot. Pot convertir-se, fins i tot, en un entrebanc seriós per a la llibertat de l'home. I, de fet, s'hi converteix sempre que l'home es deixa acaparar per la seva obra i s'oblida d'adorar Déu vivent i veritable. Per tant, cal que vetllem ardorosament per no extingir en nosaltres l'esperit d'oració. Això és l'important.
- Ho comprenc, pare - digué Lleó - Però no podem pas destruir sempre les nostres obres cada vegada que ens siguin causa de distracció en la pregària.
- Ben cert - replicà Francesc -. L'important és estar disposat a sacrificar-les al Senyor. Només així podem mantenir-nos lliures. Sota l'antiga llei, els homes sacrificaven a Déu les primícies de la collita i dels ramats. No dubtaven gens en desfer-se del millor que tenien. Acomplien un gest d'adoració, però també d'alliberació. L'home afirmava així la seva disponibilitat. Allò que sacrificava eixamplava a l'infinit els seus horitzons. Era aquest el secret de la seva llibertat i de la seva grandesa.
-.Ilustra los valores de este cuento con imágenes
.-Con qué valores te identificas tú?.
.-Crees que estos valores se viven actualmente en nuestra sociedad.?
curset d'estiu 2010
Els dias30 1 i 2 enb fet un curset d'estiu mes de 65 profesors del nostres col.legis tot per sebre noves tecnicas de ignovacio i actualizarnos i posarnos al dia .en un altre moment continuare .
martes, 1 de junio de 2010
Desde lo más profundo
Señor Jesús te pido desde lo más profundo de mi corazón que sanes a nuestra hermana .Dale fuerza y valentia ,para afrontar lo que sea .Gracias Señor
miércoles, 19 de mayo de 2010
Suscribirse a:
Entradas (Atom)